Els Manel a la Passió d'Olesa

Agafar el bus de Barcelona cap al poble, passar per casa volant, fer quatre mossegades ràpides a un entrepà i corrents cap al teatre la Passió per estar-hi a les 22:00, per veure els Manel. La veritat, és que em feia una mica de mandra veure'ls, mai els hi havia acabat de trobar el què, però ahir em van sorpendre possitivament.
Vaig entrar i l'ambient que es respirava ja era especial; moltes cares conegudes, famílies juntes, amics, gent que feia anys que no veia...i això ja em va agradar. El Teatre la Passió va acabar ple, ple com feia anys que jo no veia.

Les llums es van apagar i la gent es veia amb ganes ja; aplaudint, xiulant...fins que les primeres notes van començar a sonar, les cortines es van començar a obrir i els Manel van començar aparèixer entre aquella tímida però càlida llum. Cançons del dia a dia, un tarannà simple i auster, però casolà i clar. Un llenguatge fàcil d'entendre perquè son accions, son fets, son pensaments que podem tenir qualsevol persona en un dia i moment qualsevol. Un llenguatge proper, dins d'una música que sona brillant. Els instruments, incluent-hi les seves veus, em van semblar extraordinàries, i quan va aparèixer el decorat d'algun quadre de la passió d'Olesa de fons, em va acabar emocionant. Eren ells, era el lloc, era el públic...és un d'aquells concerts que crec que no oblidaré: primera perquè son quatre artistes els Manel, i després perquè era al poble i estava entre la meva gent.

Un concert, amb perdó, de puta mare!

Va ser espectacular aquesta cançó, tot el teatre dret:
http://www.youtube.com/watch?v=cnTqGfgcsf0